Un mes al Vietnam (gairebé): Dia de tramits i cap a Hoi An

Tornem-hi! Bon dia! No trobem cap autobus ni tren que vagi a Dalat de bon mati, pero trobem un raconet al bus de les 12 que en set hores ens portara a Dalat. Comprem els bitllets i anem a esmorzar pero de cami...trobem una parella de catalans que tornen de Dalat sense haver pogut estar-hi perque no han trobat hotel: full, ple com un ou!

Refem de nou els plans i anem a plorar perque ens tornin els diners, on aconseguim un 70% del que haviem pagat (18$ tots dos). Seguidament anem a buscar un vol a Danang, oblidant-nos aixi de la idea de visitar Dalat. En trobem un que surt a les quatre de la tarda i comprem el bitllet.

Per aprofitar el mati a Ho Chi Min ens atansem en xich lo (ciclotaxi) a la Pagoda de l'Emperador de Jade, una de les estructures mes vistoses de la ciutat. Esta allunyada del centre, pero val la pena fer una visita a aquest temple del 1909. La pagoda mescla diverses tradicions religioses: budista, xinesa i la majoriaria del Vietnam, la caodista, que agafa el bo i millor de cada religio. La capella central esta dedicada a buda, la del fons que es la mes gran i amb talles de fusta enormes dedicada al caodisme i al lateral hi ha les imatges dels deus dels bons negocis i el de la fertilitat.

La pagoda esta precedida per un jardinet on sempre hi ha parelles, nens i avis donant de menjar als peixos, coloms i els centenars de tortugues de la bassa. L'olor i el fum de l'encens no nomes s'aprecien tan bon punt entres al jardi sino que l'interior esta negre del fum incessant de l'encens.

Els conductors del ciclotaxi ens tornen de nou al centre i el Sergi aprofita per fer bici i porta al senyor conductor, mes content que un all perque aixi descansa una estona. Al cap de poc es posa a ploure. Fem un repas al correu i anem a l'aeroport.

Embarquem amb retard i la cosa pinta bastos... Pugem a l'avio fora d'hora i quan estem tots a punt ens diuen que hi ha problemes tecnics, no sabem si pel temps o per l'avio. En comptes de marxar a les 4, volem a les 5.30 amb un altre avio aparentment mes ronic, pero que ens porta a Danang en una horeta. Som pocs turistes aixi que suposem que els vols interns son molt frequents entre els autoctons i poc entre els visitants.

El taxi ens porta a Hoi An en mitja hora i anem a l'hotel que ens han recomanat els catalans. Esta ple. Full, full, full... Finalment n'aconseguim un altre (Green Field Hotel) per 30$ i aire acondicionat pero una mica lluny del centre i l'endema ja vindrem al Trahn Vinh Hotel II.

Hem passat un altre dia fent i desfent plans i sembla que finalment trobem la sortida. Tot i aixo, en tot el dia no hem parat de negociar tots els preus i amb l'excusa que no ens entenem sempre acaben demanant mes. Estem una mica cansats de tot plegat. La questio ja no es regatejar, el que fan es dir-te un preu i al final sempre es mes car, sigui per una cosa o per una altra. Ja ens hem trobat en diversos moments en la tessitura de fer pedagogia perque entenguin que si tracten aixi el turisme, la cosa no avancara.

Fem un tomb pel costat del riu i quedem enamorats d'aquest centre nocturn, amb mes bona temperatura, mes tranquil i ple de farolets xinesos (hi ha molta influencia dels antics habitants provinents de la Xina) que donen una llum especial. Sopem molt be, com sempre. El menjar del Viet Nam sempre ve de gust, es lleuger i gustos, per aixo ells mengen a totes hores. Els noodles combinats amb carn, peix o verdura son presents a totes les cartes de restaurants, igual de l'arros i els rotllets primavera. A Hoi An a mes, el turisme tambe ha fet que la pizza i la pasta entrin a les cartes de gairebe tots els restaurants. Encara no hem provat cap sopa, que tambe es molt tipica, pero amb la calor que fa, no ve gens de gust. I pel veure, quan entres a un bar ja et porten un got de te amb gel, en comptes de les patates o olives per picar que et porten a Catalunya.