Tunels de Cu Chi

A les 6 del mati sona el despertador. Amb el cansament encara al damunt, fem la motxilla i pugem a esmorzar (continental). Despres de connectar-nos a internet i enviar algun correu, anem al carrer de les agencies, el Pham Ngu Lao per mirar d'anar al Mekong, pero ens trobem que tots els busos ja han marxat... Tenim la sensacio que passarem el dia altre cop a Ho Chi Min entre contaminacio atmosferica i de cotxes... Finalment decidim buscar un hotel per passar la nit, deixar les motxilles i aixi podem agafar un taxi per anar als tunels de Cu Chi. En trobem un per 24$ forca decent, pero molt sorollos (ho comprovem despres de fer-hi nit).

Regategem 4 taxistes i finalment aconseguim baixar dels 50 als 30$ pel trajecte d'hora i mitja fins a Cu Chi. El taxista ens esperara i tornarem a fer els 100 quilometres de tornada cap a Ho Chi Min. Sembla que el regateig amb els turistes es tambe un esport nacional.

Arribem als tunels, situats en un extrem del poble de Cu Chi on els habitants van idear un refugi durant la guerra del Vietnam. Els soldats del Vietcong van construir un entramat de tunels de centenars de quilometres que els van servir per subsistir i tambe combatre durant la guerra. Fan un 1,20 metres d'ample i 0.80 d'alt i la majoria d'entrades estan plenes de trampes mortiferes per animals i per ianquis, que en aquell temps era el mateix. L'atac a Cu Chi va ser tan dur que la pluja d'acids i d'agent taronja amb prou feines va deixar vegetacio. Ells pero feien vida sota terra, dividits en tres plantes: la immediatament sota terra era per combatre, on hi havia els forats de ventilacio i des d'on tenien una mena d'espitlleres per disparar. La segona i la tercera era on feien la vida: ballar, dormir, cantar, passar pel.licules... Diuen que feien una vida mes o menys normal...

Tot plegat resulta forca sorprenent. Era una mena de vida de formigueta, no nomes perque mai deixaven de treballar i defensar-se, sino tambe per la vida sota terra. El guia que ens acompanya ens ensenya l'armament amb forca sarcasme: tot el que el Vietcong recuperava dels americans ho tornava a fer servir per fer bombes de ma, granades, mines... La metralla i la ferralla es reaprofitava. Per aixo poden dir orgullosos que van guanyar la guerra als americans amb l'astucia dels vietnamites i amb les armes dels americans.

L'entrada als tunels estava tapada per fulles i branques, per aixo passava desapercebuda. Hi havia tambe conductes que desembocaven metres enlla en una ensumania, aixi podien cuinar. Nomes feien foc un cop al dia, ben d'hora, durant els matins boirosos en que el fum es podia confondre des de la vista d'un helicopter.

A mitja tarda tornem a Ho Chi Min per mirar d'anar al Mekong. Rerservem per dos dies / una nit per anar a Ben Tre, My Tho i Can Tho. Paguem 24$ pel trajecte en bus, bot, canoa, sopar, dormir i esmorzar.

Al final dinem a dos quarts de sis de la tarda, enmig d'una calor asfixiant altre cop. A diferencia de la ciutat, a Cu Chi hi havia un ambient caloros, pero menys carregat... Donem un tomb pel mercat de Ben Thanh, fem una llarga connexio a internet i anem a dormir.

Estret i asfixiant, pero a Cu Chi van viure aixi durant anys